● ● ● La vida de Jota | Capítol 2

Després d'una efímera passada per urgències, inferien 12 hores al box. No li agradava aquell lloc; trobava a faltar una finestra, un toc de color, o senzillament un pessic de tranquil·litat.

Van passar les hores, pròxima parada: 231. Entre aquelles quatre parets passaria J les següents hores; poques, volia creure ella. Amb la cara llarga, trista mirada, sense ganes… i no mostrant massa il·lusió al respecte. -De moment-, esperava jo.

J, sempre envoltada dels seus; veu l'habitació al final del passadís. Una inmensa onejada d'obscurs pensaments s'acumulen. Obrim la porta i entrem. Intentes animar-la, treure importància al quefer; regalar-li un somriure mentre fites de reüll si et mira.

Primera nit superada. I sembla que amb nota. No la vull deixar sola; ni vull ni puc. Ni ho faré. Passem la nit plegades; proves i més proves. Dorm com un nadó acabat de néixer; tranquil·la, calmada. I jo me la miro, no deixo de fer-ho.

Em faig la forta; J ho necessita, em necessita. Però jo la necessito més a ella. No puc caure, no puc mostrar tristesa; no puc permetrem ni una llàgrima, no davant d'ella. Sóc la que diu poder amb tot; i no pot amb res. Ningú pot. Però ja tinc la màscara posada, i no puc desprendre'm d'ella, perquè sortiria a la llum un lleuger i amarg record del que és estar patint.

Li passo el braç per sobre i li faig un petó al front, farcit de protecció i ternura. M'agradaria consolar-la i consolar-me, sumar les nostres energies i guanyar força, juntes. J obra els ulls i em mira i em somriu.

Puc llegir la seva ullada, sé que pensa. I sé també que s'equivoca. Els seus ulls m'ho diuen tot; por, neguit, que feixuga és la incertesa. Oi? Reflexions precipitades borejades per pensaments abatuts.

Però no va voler pensar més. Per poder així, seguir vivint.

. ● ● ●