● ● ● La vida de Jota | Capítol 1

Aquell dia J va sentir odi després de molt de temps. I no va ser perquè algú li portés la contrària, per l'ensurt de no trobar les claus a la primera, o per un llarg dia de feina, no. Va ser perquè, després de tot això; tot semblaria anar a pitjor.

Quatre anys es diuen ràpid, no arriben a mitja desena, si; però passen de tres. Dius <<4>>; de manera amatent; però realment poden arribar a transitar lents, molt lents. Es poden arribar a fer molt llargs. I poden arribar a ser molt durs.

J no tenia consciència de quan de temps havia passat. Un segon? Deu anys? En silenci, va marxar.

Maleït 4 de Juny. Un migdia calorós, havia de ser un bon dia, de caire radiant, lluent, joiós. Però no. El món ja era una merda abans de la notícia. La diferència estava en què abans era una medra per a la resta, ara ho seria per a J.

J estava corrent una marató de fons, no era una carrera de 100 metres llisos, no; era una majúscula marató. Després d'una infinitat batallada, quan semblava apropar-se a la inassolible meta; un embull més. Una altra valla. -La saltarem-, va pensar; -la saltaré-.

Ningú ens prepara per al dolor. Ningú ens prepara per al dolor. No, ningú. Tres, vint, els cops que vulguis, mai n'estem preparats del tot. I J no ho estava, no s'esperava aquell cop, ara no tocava.

<< Arribarem al cor de l'espiral

ponts a través, sense temor del vent,

mars a través, esperonats pel foc.

Boja com jo, m'escoltes i somrius.

Tots els camins són bons per fer camí. >>

  
MIQUEL MARTÍ I POL

. ● ● ● .