● ● ● La vida de Jota | Capítol 3

Han passat quatre anys d'ençà que ens vam endinsar en aquesta història. J en seria la indubtable protagonista; els altres seríem els peons d'eix eterna partida.

Va ser dur en un primer moment, però no hi havia més opció que tirar endavant. I sobretot, no aturar-se a mirar enrere.

D'aquesta manera va ser com la vida de J va començar a canviar. Un individu conviuria amb ella les 24 hores del dia, li faria costat en tot moment i fins i tot quan ella menys ho desitgés. Com més lluny el volia, més a prop el sentia. El lamentablement conegut mal dolent.

J feia mesos que es notava estranya, "alguna cosa no va bé" - deia reiteradament. A estones penso que en tinc part de culpa, per no escoltar-la quan més ho necessitava. Finalment i després de molts exàmens, el diagnòstic era clar; el que J havia sentit durant les últimes setmanes era un nòdul palpable al pit, un sinònim simpàtic al Càncer de mama.

En aquest punt intentes fer visible el que és innombrable; allò que tots sabíem però del que ningú s'atrevia a parlar. Neoplàsia. Lesió a la mama. O cèl·lules anormals al pit.

La dificultat? Situem la por en el primer pla de les nostres accions, sovint de manera involuntària i/o inconscient. Inclús si mentalment tot està dibuixat d'una altra manera.

[...]

De tot això ja fa quatre anys, avui dia J segueix en tractament. Ha guanyat una estabilitat que a estones havia trobat a faltar, però que ara li dóna fort la mà. Amb el temps, ha construït una forta amistat amb l'individu que us presentava línies més amunt, pas a pas.

A casa parlem del Càncer sense pors, sense tabús. Així tot és més fàcil. Diem les coses pel seu nom, no hi ha remordiments, ni culpes, ni pors. Aquests habitants es queden fora, aquí no els necessitem; com tampoc són benvingudes les preocupacions.

Tot semblava posar-se a lloc, el tractament que J seguia donava resultats molt positius. J estava contenta, tenia una actitud admirable front als problemes. I d'un dia per l'altre, es va veure obligada a jugar una partida més, l'esperava una nova aventura només accessible per a valents.

J tanca els ulls i prem fort, fins que faci mal. Ha de lluitar, i nosaltres animar-la a fer-ho. Il·lusió, coratge i valentia la defineixen per naturalesa, i durant aquests últims 4 anys ho ha demostrat.

Gràcies, per ensenyar-me tant. - li dic jo.

La ferida és l'espai per on entra la llum. - em respon ella.

. ● ● ●